QUI SOM

SOM UN GRUP DE PERSONES, QUE PROVINENTS DELS COL.LOQUIS D'EN RAIMON PÀNIKKAR A TAVERTET VOLEN COMPARTIR EL DESENVOLUPAMENT DE LA CONSCIÈNCIA, I LES SEVES EXPERIÈNCIES DES DEL VEDANTA ADVAITA (NO-DUALITAT) I LA VISIÓ TRINITÀRIA.
ES TROBEN REGULARMENT, TREBALLANT TAMBÉ TEMES COMUNS D'ALTRES ÀMBITS RELIGIOSOS I FILOSÒFICS A TRAVÉS DEL SILENCI, L'ESTUDI, LA COMPRENSIÓ I LA MEDITACIÓ I ACCIÓ CONTEMPLATIVES
.

dissabte, 3 de juny de 2017


SESSIO DE 27-05-17: L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. "BENAURADA SENZILLESA". l'Arquetip del monjo (pg.-195-211).

L'arquetip del monjo.

El monjo aspira a l'objectiu suprem de la vida, i ho fa de la manera més radical: renúncia a tot allò que no és necessari. El seu camí és l'alliberament, renunciant als fruits de les "accions".

El monjo és l'expressió d'un arquetip, que és una dimensió constitutiva de la vida humana. Per assolir la perfecció (vida plena de sentit i joia), cada persona té la seva manera d'aspirar a la realització de la perfecció de la "humanitat". S'anomena humanum a aquell nucli central de la humanitat, -del ser home-, que s'assolirà de forma diferent, personal i únic per a cada ésser.  Els camins per assolir l'humanum son molts; tradicionalment el nom utilitzat per a aquesta gama de camins ha sigut el de religió: la majoria d'elles tenen aquest concepte transcendent de l'humanum, sent l'homo religiosus  aquell qui fa la recerca.

La hipòtesis és que el monjo, es a dir, l'arquetip del qual el monjo n'és una expressió, correspon a una dimensió d'aquest humanum de manera que tot ésser té la possibilitat de conrear aquesta dimensió. Ser monjo, és aquella dimensió que ha de ser integrada en altres dimensions de la vida humana per completar l'humanum.

El perill de la institucionalització (la "ritualització" dels mitjans), -encara que sigui en certa forma necessària-, es que a través seu, es poden convertir els mitjans en fins, tornant-se llavors en ideals totalitaris. Tampoc hi ha  organisme sense organització: els monjos son membres d'un món, que es replega en si mateix.

¿En que consisteix precisament aquesta dimensió de l'humanum? Es pot dir: en la recerca de la perfecció; l'home l'ha buscat en l'u, la unitat, el hen ("uno" grec) el monos, l'ekam ("unitat divina" en sànscrit), l'unum necesarium (de la Vulgata). I fent servir una metàfora tradicional, tant a orient com a occident, en la recerca del "centre". Aquest centre, pel fet de ser-ho, és immanent a l'ésser humà; però també, per no estar encara assolit; és transcendent. No es parla d'una institució monàstica determinada, ni d'una religió sinó d'una dimensió antropològica. El cristià, el budista, el jaina... son només qualificacions de la recerca d'aquell centre, del nucli més cobejat del monjo. La vocació monàstica es anterior  al fet de ser cristià, buddhista, o secular o hindú, o fins i tot ateu.

Cal, doncs especificar que hi ha una dimensió monàstica primordial, anterior al fet de ser cristià, buddhista, etc. Aquesta dimensió monàstica és prèvia i diferent de la manera en que jo la puc viure.

Dues maneres de viure aquest "centre": podem distingir la Oriental i la Occidental. Tots el impulsos i moviments s'originen en ell; de fet, no té dimensions; és buit i immòbil; I alhora és absolut, il·limitat, sense lligams. El d'Orient, és immanent (= identitat qualificada) d'una manera preeminent. El samnyassin pot ser acòsmic perquè en seu centre "és" totes les coses; i pot ignorar el món perquè tota la realitat és a dintre i no pas afora; es un estil de Vida.  El centre d'Occident és interior i exterior alhora, però predomina la transcendència (= diferència última), un camí de vida compromès en la recerca obstinada de l'Absolut, i els seus vots son el viatica, els mitjans en aquest pelegrinatge cap a Déu.


Comentari: Més que recerca del "centre", ¿no es quelcom que s'esdevé quan no hi han diferències entre el món de les aparences, i el món de la presència, -o el de la veritat?


PROPERA SESSIÓ: dissabte 10-06-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pg.213-236).

-----------------------------------------------

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada