QUI SOM

SOM UN GRUP DE PERSONES, QUE PROVINENTS DELS COL.LOQUIS D'EN RAIMON PÀNIKKAR A TAVERTET VOLEN COMPARTIR EL DESENVOLUPAMENT DE LA CONSCIÈNCIA, I LES SEVES EXPERIÈNCIES DES DEL VEDANTA ADVAITA (NO-DUALITAT) I LA VISIÓ TRINITÀRIA.
ES TROBEN REGULARMENT, TREBALLANT TAMBÉ TEMES COMUNS D'ALTRES ÀMBITS RELIGIOSOS I FILOSÒFICS A TRAVÉS DEL SILENCI, L'ESTUDI, LA COMPRENSIÓ I LA MEDITACIÓ I ACCIÓ CONTEMPLATIVES
.

dimarts, 4 de juliol de 2017


SESSIÓ DE 10-06-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". Discussió. (pág.205-211).

 Discussió a l'entorn del monaquisme com a institució, en forma de pregunta-resposta.

a) Per què tantes coses negatives del monaquisme com a institució?
La dimensió monàstica o monaquisme com a tal no té la finalitat específica de les formes col·lectives de vida religiosa, quines raons poden ser: ocupar-se dels pobres, l'ensenyança, guardar els Llocs Sants, acudir a les necessitats espirituals o guarir els malats, els pelegrins o fins i tot estendre el reialme de Crist. El monestir, per tant, no hauria de ser l'establishment del monjos, sinó l'eschola Domini, l'escola on aquella dimensió humana és conreada i transmesa. Manca recobrar aquella innocència que permeti que el mytos i l'esperit de l'ideal que cal realitzar s'apoderin de les nostres vides.

b) El monjo tancat en un monestir, és un ésser incomplet?
S'és incomplet mentre no ens alliberem de moksa, l'alliberament de tota finitud. Els procediments pels quals el monaquisme ha superat la incompletesa de la seva radical simplicitat son dos: el de la immanència (hom es "menja" el mon exterior, interioritzant-lo, -la via pròpia de la mística-,) i el de la transcendència, en que anant més enllà s'arriba al creador dels éssers, al Pare de les llums, el límit de tot, tenint-ho tot: és la via de l'escatologia.

c) El cristianisme es pot entendre com a fusió del dos camins, Orient i Occident?
És una opinió vàlida des del punt de vista  de les tradicions, en que ambdues tindrien raó. La consciència actual de la secularitat, però, no queda per això satisfeta amb cap de les dues. A banda de "crear una nova religió", -fóra una ingenuïtat-, cal orientar-se capa una nova interpretació de la pratitsayamutpada,-buddhista-, o cercar una nova comprensió del samnyassin, (renunciant hindú), o superar l'esquema cristià de la immanència/transcendència introduint el tema de l'encarnació.

d) Que significa el discurs de "la trampa de la modernitat"?
Es el desarrelament; o bé que tot el que conec conscientment a l'escola d'avui és tot el coneixement que hi ha al món. La trampa seria desarrelar-nos del real. Millor es el mot secularitat o el sentit d'estructura temporal del món, que hem de tenir en compte fins i tot en el nivell últim del real.

e) Quan el contemplatiu troba el centre, -sigui a la caverna, a la guhá, a la muntanya, o més enllà-, desapareixen les categories de immanència i transcendència, i resta senzillament Déu, tot en tots?
Si, es així; es la vostra experiència, allò que sentiu des de dins. Quan es parla de les experiències de l'altre es trenca la benaurada simplicitat, donant valor a la tipologia d'immanència i transcendència. Però, considerat des del centre de l'experiència, tot això es torna superflu.

f) Em podeu dir què enteneu per arquetip?

Diria que un arquetip és un paradigma que forma amb naturalitat el centre del nostre mite. I mite és allò que creiem sense saber que hi creiem, -per això només podem parlar del mites del altres. Des de C. G. Jung, s'ha parlat de model, convicció, creença, doctrina, però son paraules massa conscients o massa connotades conceptualment. Arquetip significa  literalment un tipus fonamental (arché-typos), es adir un factor bàsicament constituent (antropològicament), o relativament permanent de la vida humana. Se sol presentar com el contrari d'una aparença evanescent, (phainomenon), o com la base damunt la qual la nostra vida està edificada. De Jung, més que l'aspecte de l'inconscient humà col·lectiu, prenc que es com una dynamis, que per una banda dirigeix i per altra atreu el ideals i les praxis humanes.

PROPERA SESSIÓ: dissabte 8-07-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pág.213-228).

--------------------------------------------------------

dissabte, 3 de juny de 2017


SESSIO DE 27-05-17: L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. "BENAURADA SENZILLESA". l'Arquetip del monjo (pg.-195-211).

L'arquetip del monjo.

El monjo aspira a l'objectiu suprem de la vida, i ho fa de la manera més radical: renúncia a tot allò que no és necessari. El seu camí és l'alliberament, renunciant als fruits de les "accions".

El monjo és l'expressió d'un arquetip, que és una dimensió constitutiva de la vida humana. Per assolir la perfecció (vida plena de sentit i joia), cada persona té la seva manera d'aspirar a la realització de la perfecció de la "humanitat". S'anomena humanum a aquell nucli central de la humanitat, -del ser home-, que s'assolirà de forma diferent, personal i únic per a cada ésser.  Els camins per assolir l'humanum son molts; tradicionalment el nom utilitzat per a aquesta gama de camins ha sigut el de religió: la majoria d'elles tenen aquest concepte transcendent de l'humanum, sent l'homo religiosus  aquell qui fa la recerca.

La hipòtesis és que el monjo, es a dir, l'arquetip del qual el monjo n'és una expressió, correspon a una dimensió d'aquest humanum de manera que tot ésser té la possibilitat de conrear aquesta dimensió. Ser monjo, és aquella dimensió que ha de ser integrada en altres dimensions de la vida humana per completar l'humanum.

El perill de la institucionalització (la "ritualització" dels mitjans), -encara que sigui en certa forma necessària-, es que a través seu, es poden convertir els mitjans en fins, tornant-se llavors en ideals totalitaris. Tampoc hi ha  organisme sense organització: els monjos son membres d'un món, que es replega en si mateix.

¿En que consisteix precisament aquesta dimensió de l'humanum? Es pot dir: en la recerca de la perfecció; l'home l'ha buscat en l'u, la unitat, el hen ("uno" grec) el monos, l'ekam ("unitat divina" en sànscrit), l'unum necesarium (de la Vulgata). I fent servir una metàfora tradicional, tant a orient com a occident, en la recerca del "centre". Aquest centre, pel fet de ser-ho, és immanent a l'ésser humà; però també, per no estar encara assolit; és transcendent. No es parla d'una institució monàstica determinada, ni d'una religió sinó d'una dimensió antropològica. El cristià, el budista, el jaina... son només qualificacions de la recerca d'aquell centre, del nucli més cobejat del monjo. La vocació monàstica es anterior  al fet de ser cristià, buddhista, o secular o hindú, o fins i tot ateu.

Cal, doncs especificar que hi ha una dimensió monàstica primordial, anterior al fet de ser cristià, buddhista, etc. Aquesta dimensió monàstica és prèvia i diferent de la manera en que jo la puc viure.

Dues maneres de viure aquest "centre": podem distingir la Oriental i la Occidental. Tots el impulsos i moviments s'originen en ell; de fet, no té dimensions; és buit i immòbil; I alhora és absolut, il·limitat, sense lligams. El d'Orient, és immanent (= identitat qualificada) d'una manera preeminent. El samnyassin pot ser acòsmic perquè en seu centre "és" totes les coses; i pot ignorar el món perquè tota la realitat és a dintre i no pas afora; es un estil de Vida.  El centre d'Occident és interior i exterior alhora, però predomina la transcendència (= diferència última), un camí de vida compromès en la recerca obstinada de l'Absolut, i els seus vots son el viatica, els mitjans en aquest pelegrinatge cap a Déu.


Comentari: Més que recerca del "centre", ¿no es quelcom que s'esdevé quan no hi han diferències entre el món de les aparences, i el món de la presència, -o el de la veritat?


PROPERA SESSIÓ: dissabte 10-06-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". El cànon del deixeble. (pg.213-236).

-----------------------------------------------

dilluns, 1 de maig de 2017


SESSIO DE 8-04-17: L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. "BENAURADA SENZILLESA". (pg.171-193).

 El repte de descobrir-se monjo ("monachos").

El repte, es descobrir la dimensió mes profunda de l'home com a monachos, (casa individual eremita), fent la seva experiència: conèixer-se a sí mateix;  "qui es coneix a sí mateix, coneix Déu", i "qui coneix déu coneix totes les coses", segons les tradicions. Dita experiència es co-neixement, néixer conjuntament amb la cosa coneguda. Per tant,
 
1. Cal redescobrir el valor del Silenci. Si "al principi hi havia la Paraula", com diuen moltes tradicions, -no s'afirma, tampoc, que la Paraula sigui el Silenci. El Principi és el Silenci, el Buit, el No-res, l'Abisme, la Foscor. (Tot el que és, des del principi: allò que era abans del "big-bang", és, i serà)*. El Silenci és llibertat, precisament perquè no-es, no-es encara res, i -per tant-, ho pot ser tot.
Qui no viu el Silenci, -qui no viu aquesta intuïció-, no pot ser tolerant, ni rígid, i per tant no pot ser feliç si les coses no van com ell "voldria" o es pensa que haurien d'anar. L'experiència del Silenci és a la base de la llibertat, del pluralisme de la tolerància i de la felicitat. (Tot el que hi ha: home, naturalesa, tsunamis, malalties, bellesa, mort ....etc, ha de ser viscut des del Silenci. Heràclite diu: "per al deu tot (es) bell, i bo i just; els homes, en canvi, prenen l'un com a injust i l'altre com a just")*.
 
Totes les tradicions recomanen el Silenci; ens conviden a trobar-nos a nosaltres mateixos, per continuar sent nosaltres mateixos qui descobrim el Silenci originari d'on procedim. El "noble silenci" és la virtut fonamental del monjo, diu Buddha. El savi és silent, diu el taoísme. "..entre los pucheros anda Dios.." diu sta. Teresa.
 
2.  Cal evitar  caure en la fragmentació del coneixedor, de l'home. (El que era ja des del principi, abans de la existència que coneixem, era "el naixement etern" dels homes, segons  M. Eckhart)*.
3. L'ecumenisme ecumènic del monjo: allà on es parla d'ell, sigui cristià o budista, no hi ha violència. La dimensió monàstica és un fenòmen religiós i humà primordial, previ a les separacions entre les confessions religioses i estaments particulars. No cal la unitat, sinó l'harmonia entre les religions i les cultures per a la pau. I sense senzillesa això es torna irrealitzable.
L'home actual no pot basar-se en models antics, just com el del monjo; cal una novetat més forta: anar a les arrels del monaquisme, que sempre ha volgut ser un viatge cap a la radicalitat de l'Absolut. (on "mora" el Silenci)*. Estem tan preocupats per "salvar" el món, per guarir la terra, per la supervivència, que ens  oblidem (que potser la millor manera de salvar el mon és des d'aquesta humil senzillesa)*.
 
¿Es, el monjo, un arquetip universal?
Cal una nova metànoia, una nova conversió, -o bé una nova consciència-, i sondejar el present transhistòric, aquí i ara. Parlar de l'arquetip del monjo equival a dir que hi ha un arquetip humà, que el monjo pretén realitzar. ¿Es, el monjo, un arquetip universal per a la vida humana? No, el monjo es només una de les maneres de realitzar aquest arquetip universal.
Comentaris ()*

PROPERA SESSIÓ: Per coincidència amb el Seminari de Lectura sobre Panikkar al III Fòrum Fragmenta, es desplaça del dia 20-05 al  dissabte 27-05-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. " BENAURADA SENZILLESA". (pg.195-213).

-----------------------------------------------

dimarts, 4 d’abril de 2017


SESSIO DE 11-03-17: L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. MARIA. (pg.165-173).

MARIA. (continuació-2)
 
Dimensions Marianes de la vida.

La devoció superficial s'esvaeix sota l'impacte dels problemes diaris. L' ànima de visió profunda, contemplativa, percep la realitat, i sap entendre el missatge sense paraules, així com el d'una existència senzilla; Maria no va dir pràcticament res i va fer molt poca cosa.

a) La dimensió humana. La primera dimensió de Maria és la humana; vinculada a tot, a la redempció i a l'amor; ella fou la primera creient; va acceptar l'Esperit Sant en ser  "Mare" de Jesús, i de tota la humanitat: el Fill unigènit del Pare. A la més gran Teologia, només una paraula, "fiat", ens vincula al misteri de l'engendrament diví en nosaltres. (el subratllat és afegit)

b) La dimensió femenina. Maria encarna l'etern femení; l'amor humà; tota la polaritat present en el sexe l'hem de descobrir al nostre interior i integrar-ho en la vida personal, doncs cada ésser és també, androgin; conté els dos gèneres. La dimensió de la "deessa mare" no manca en quasi cap religió; però la formula Mater Dei, no diu nomes que és la  Mare del Crist, sinó també Mare de Deu.

c) La dimensió corporal. Maria és símbol de la dimensió corporal de la vida; és l'home, que és unitat, que és carn i ossos, que es cos, i no instrument, sinó part constituent de l'home,(1) i que per tant, la religió ha de ser corporal. Així ho manifesta la cura que es posa en el cultiu del cos a les tradicions orientals. (el subratllat és afegit). La meva religió, la meva fe, si son autèntiques, seran igualment corporals i plenes dels valors del cos i de la gravitació, tal com son plenes de l'Esperit; d'aquí ve la funció del dejuni i del menjar, de l'acte de la procreació i de la dansa, de la cura del cos i de la bellesa física. No tan sols salvar l'ànima, que es temple de l'Esperit; també el cos, com es veu en l'Eucaristia: l'home pot transformar lentament tot el seu cos en cos gloriós. Es pot adduir que l'ànima ajuda i està al servei del cos; son una única cosa en una doble manifestació.

El cap. 28 Tao diu:

Qui coneix allò masculí
però es manté en el principi femení,
es com rierol del món
la virtut eterna no l'abandonarà,
i retornarà a la infància. 

(1) Jesús digué: "Deixeu que els infants vinguin a mi..... perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells". (Mc 10,13-16)  

PROPERA SESSIÓ: dissabte 8-04-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. "EL CAMI DEL MONJO". (pg. 179-188).

-----------------------------------------------

diumenge, 5 de març de 2017


SESSIO DE 18-02-17: L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. MARIA. (pg. 158-163).

MARIA. (continuació)

Pensant en la actitud de Maria en relació amb nosaltres, es destaca una doble funció de la Mare de Déu, com model o mes aviat "mestra" de vida interior. Ensenya amb el seu exemple, i amb la seva acció; no té una doctrina, viu i fa, empeny i sosté, atrau i convenç. Podem veure-ho en dos exemples:

1. El principi passiu de la vida interior.

Sembla que Jesús hagi predicat només una doctrina per assolir la felicitat sobrenatural, i s'hagi limitat a donar-nos la recepta per a assolir l'èxit a l'altre món, sent eternament feliços. Però això esdevé un egocentrisme inconscient, encaminat a la obtenció de la puresa, la fortuna, que tot vagi bé, etc., la qual cosa no és en el fons més que pura egolatria.

 "Déu no deu res a ningú mes que a ell mateix", es diu a la Summa Theologica de S. Tomás. Però  fins i tot a la comunió, es tracta de que ens transformen en el crist, i no que ell esdevingui en nosaltres.(1) El fi de la nostra vida no és ni tan sols donar glòria a Déu, sinó simplement Déu, la unió amb ell, la comunió amb la Divinitat: va crear les creatures per manifestar la seva perfecció.

Per tant, es seguint la via de la vida interior ("el regne és dintre de vosaltres"), dels camins de l'amor, de tot allò fins al fi de l'existència, que l'home s'adona de la seva comesa es redueix a una actitud principalment passiva, femenina, com Maria. La Mare de Déu, fecundada per l'Esperit, és model de comportament, de passivitat, de receptivitat: diu un simple "hágase".

 2. Maria, mestra de vida interior. (contemplació)

Maria realitza les funcions pròpies del seu estat de vida exterior, com a mare, esposa, veïna, etc., així com també les de la vida interior. En aquest sentit, la vida cristiana és com la síntesi entre Marta i Maria, on aquesta escull la millor part, la contemplació, i Marta l'acció, que no son sinó parts d'un tot que es la Vida, la llum dels homes. Maria realitza la síntesi entre les parts: l'acció no és el fruit material de la contemplació, ni la seva expressió. No és un cercle viciós, sinó un cercle vital. La contemplació, mena a l'activitat en el món, de la qual es nodreix la nostra ment i el nostre cor, per conèixer i estimar Déu en les creatures.(2)

La vida no ens ha estat donada ni per "donar" ni per "rebre", ni per actuar, fer, etc, sinó per comprendre-la, i viure-la en enteniment i lloança al Creador. La Vida no es troba en allò que hom posseeix (Lc. 12,15), sinó en el que som, en el que esdevenim.

----------------------Comentaris

(1) M.Eckhart dirà que per ser-ne lliure de tot no hi pot haver en ell ni tan sòls un "lloc" reservat a un Déu.

(2) Veure déu en totes les coses: es comenta que es pot fer amb una progressiva obertura i integració en la consciència, del que es va veient, entenent, coneixent i experimentant.


PROPERA SESSIÓ: dissabte 11-03-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. 'MARIA". (pg. 163-173).

-----------------------------------------------

dimarts, 14 de febrer de 2017


SESIO DE 10-01-17: L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. MARIA. (pàgs. 148-158).

MARIA.
El misteri de Maria

 Quan els humans, ens posem en contacte amb Maria, la Inmaculada, -sense pecat original-, sembla que el seu privilegi original se'ns transmet a nosaltres. La seva devoció, -en tota la tradició de l'Esglèsia-, es la millor garantia de perseverança.

Ella -sense saber-ho-, és, des de sempre, plena de gràcia, com l'àngel li va revelar. Es també mare dels qui retornen com a infants per a poder entrar en el regne de Déu. I som infants, -i ho serem-, en la mesura que tinguem una mare. Quan s'estima la mare, quan es respon a l'amor matern, es conserva un cor de nen. L'amor a Maria es necessari per entrar al Regne del Cel. Ella ha estat sempre en tu, sense que ho sabessis. Hi ha una altra vida en tu, que no ha nascut de la carn ni de la sang, ni per voluntat d'home, sinó per voluntat de Dona: !Fiat me!, (!que es faci en mi!) -va dir-, entregant  la voluntat al Senyor, com després dirà el seu Fill.

Es en la nostra religió -divina i alhora humana-, on es veu que la dimensió amorosa de l'amor de mare, es fonamenta en l'amor de Maria. I és amb el nostre amor veritable i real, concret i humà, que estimem el nostre Déu, que s'ha fet home i estimem també la seva mare, que ens ha estat donada. La devoció mariana de l'Església medieval consisteix en que el seu amor  a la Verge i Mare de Déu no és un amor 'espiritualitzat', sinó per damunt de tot, un amor humà. La tradició unànime de l'Església atribueix a Maria un conjunt de funcions, en l'economia de la gracia i de la natura, que fan certament de la Mare de Déu la reina de tota la tradició, mitjancera de gràcies, i coredemptora.

Llegint textos actuals amb veritable fe cristiana l'ànima que es converteix a Crist i es bateja, segons la tradició patrística, es diu Maria, perquè també aquesta engendra a Crist. D'aquí prové la tradició cristiana d'afegir en el bateig el nom de Maria al del sant patró. La veritable redempció es la redempció per mitjà del cor; i com es fou donada com a mare al peu de la Creu, ens engendra veritablement a la vida del seu Fill.

--------------Comentaris

La consciència de ser "fills i hereus", permet comprendre que tots som, en potència el "Fill únic" del Pare. Jesús va dir: "el Pare i Jo som U"; y també, "..... perquè tots siguin U com tu Pare en mi i Jo en Tu, que també ells siguin U (Jn 17, 21). Aquest fill únic, te una única mare, Maria, que va  realizar la vida plena, i la vol completar en tu.

PROPERA SESSIÓ: dissabte 18-02-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. 'MARIA". (pàgs. 158-173).

---------------------------------------------------------------------

dimarts, 3 de gener de 2017


SESIO DE 10-12-16: L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. LA PRESENCIA DE DEU. (pàgs. 137-148).

LA PRESÈNCIA DE DÉU.  (Recès a Casa San Sergio, l'ermita de Divo Barsotti  a Settignano. 1966).


A) Viure la presència de Déu és fonamentalment, viure el "present"; l'experiència de la presència de Déu comença vivint l' experiència del moment present, de l'ara i aquí,  -sense passat, sense futur-. Aquesta fe descobreix que l'únic que compta és l'amor, de qui sant Pau, el primer que diu és que és pacient; El Senyor ens diu: "en la paciència posseireu les vostres vides"; no és la paciència la qui es fruit de l'amor.

"Senyor, que hi vegi" (Mc 10, 46-52) la veritable visió es aquesta, aquesta consciència, aquesta fe. La visió de que es parla no es visió d'objectes, és visió de la presència de la realitat, del present, de Déu; descobrir i esdevenir conscients que som en Déu.
B) Saber viure en la presència de Déu, es tenir la 'visió beatífica', (coneixement immediat de Déu), la presència de Déu. Aquesta presència no es perfecció estoica, sempre perfecte, ser impecable, amo de sí mateix, autocontrolat.... i mai enfadat. Jesús es va enrabiar moltes vegades; no es tracta de ser perfectes; tots els mitjans per assolir la perfecció es poden tornar en fins en sí mateixos, en obstacles.

La presència de Déu no distreu del que estic fent o de les ocupacions quotidianes; no es una experiència dual: no es presència de mi, ni acte de memòria, ni de voluntat, ni un sentiment. Per això es recomana concentrar-se, que és: a) con-centrarse, en un únic centre el propi cos,  el que he de fer, el demà, etc. y per tant, no abstraure's, no dispersar-se; b) centrar-se "amb" la presència de Déu, en actitud de vigilància i atenció, sent "nosaltres mateixos", fins assolir la plena Presència de la Realitat.
C) La presencia de Déu és una visió mística; mes enllà dels conceptes, es ja un "avançament" de la visió beatífica: som pelegrins, coneixent que és Déu qui obra en nosaltres. (1). Estimant Déu en totes les coses, per sobre de totes elles, aleshores es pot viure en presència de Déu, en la consciència que som "presencia de Déu". L'acció feta en la seva presència, té un altre sentit, obra en llibertat, amb confiança, actua sense preocupar-se, però en plena realitat.
 
Hem de ser veritablement una única cosa: l'ànima, el cos i l'esperit s'han de unificar, l'humà i el diví han de formar -un altre cop-, una unitat total en nosaltres, i en aquest procés de transformació i divinització, (2) portem el cosmos sencer a formar part de la terra nova i del cel nou.

_______________________ Comentaris:
 
(1) Es restaurar la unió interior de nostres ánimes, per a que siguem “perfectes en unitat" i arribar a ser u dintre de nosaltres mateixos, i també u en Déu. (Jn 17, 21-23)
 (2) L'esperit esdevé cada vegada més potent. L'harmonia entre el material i l'espiritual, (entre el profà i el sagrat) opera en nosaltres, fins que tot es torna  'amor', la nostra essència primigènia, divina.


PROPERA SESSIÓ: dissabte 14-1-2017. L'obra de l’Opera Omnia de Raimón PANIKKAR: VOL 1, TOM  2. 'Maria'. (pàgs. 149-173).

___________________________________________